La preocupació per la innovació és una constant en la majoria d’organitzacions, entre elles, les que queden sota el paraigua de l’Administració pública. Tot i això, les estratègies per promoure aquesta innovació no han estat sempre les més adequades. Durant molts anys, els esforços s’han centrat en la capacitat innovadora de les persones considerades individualment, però aquesta orientació no ha produït els resultats desitjats a la pràctica, ja que les possibles millores, lligades directament a determinades persones, desapareixen en abandonar les institucions o bé en ser diluït el seu esforç per la dinàmica institucional. Cal tenir present que l’actuació dels professionals es du a terme en un marc institucional que és quelcom més que la suma additiva dels seus components. Aquest enfocament individual no sol aconseguir canvis efectius, ja que les estructures romanen, sovint, intactes, no es transformen, i el que pretén ser un element dinamitzador pot ser vist com una invasió a l’estabilitat existent i generar anticossos respecte al que es pretén.