Com ha canviat la tecnologia a la infancia i la joventut?

Als investigadors que ens ocupa la relació dels nens i joves amb les noves tecnologies (TIC) sovint ens fan una pregunta que, per repetida, no resulta en absolut una pregunta fàcil de respondre: en un món connectat com l’actual, de quina manera han canviat les TIC la infància i la joventut?

Abans de tractar de donar la meva resposta, és molt importat tenir present que les TIC formen part inherent de la vida de tots nosaltres, els adults, i, per tant, també de la dels nostres nens i joves. En aquest sentit, preguntar-se per la manera com les TIC els han canviat la vida no és una altra cosa que preguntar-se com hem canviat, com a societat, gràcies a la incorporació d’aquestes tecnologies a la nostra activitat quotidiana. Aquesta pregunta però, no té una resposta senzilla.

Com ha succeït amb altres innovacions anteriors com la ràdio, el cinema o la televisió, els seus efectes són múltiples i a vegades contradictoris però, en tots els casos, sempre tenen a veure amb la forma particular amb què les persones les fem servir. És a dir, amb els significats, els coneixements i les pràctiques que desenvolupem al seu voltant quan les incorporem en la nostra activitat quotidiana.

Com a agents actius de la nostra societat, els nens i joves són també protagonistes d’aquest procés i, per tant, la finalitat amb què utilitzen la tecnologia condiciona necessàriament les conseqüències que en treuen del seu ús. Aquesta finalitat, però, no només depèn d’ells sinó també de nosaltres els adults, ja que la manera com els acompanyem al llarg d’aquest procés serà determinant per entendre com els afecten.

Una mare observa com la seva filla juga amb els amics amb la consola de videojocs que li van regalar el darrer Nadal per haver tret bones notes. Un pare engega el mòbil i posa el vídeo aquell de la Peppa Pigg que tant agrada al seu fill petit. Per fi, la guitarra clàssica de la tieta ha trobat una amiga en la seva neboda i, gràcies a les lliçons que mira a Youtube, potser l’inici d’una gran vocació.

Davant d’aquestes situacions quotidianes però, els adults ens preguntem: en realitat, què pot suposar per als nostres menuts que el seu oci no estigui marcat només per les joguines més tradicionals que nosaltres vam fer servir quan érem petits? El sentit comú sempre ens ajuda a encarar les preguntes importants. El joc, sigui digital o no, és una activitat consubstancial a l’ésser humà en totes les etapes de la seva vida i, tal com ens ha mostrat la investigació, resulta imprescindible per al desenvolupament cognitiu i social adequat dels nens i joves. En aquest sentit, el que és realment rellevant no és tant el mitjà a través del qual desenvolupen aquest joc, sinó fins a quin punt els resulta una activitat creativa, estimulant, expressiva i, per què no, educativa.

Si bé és cert que la tecnologia que envolta els nens i joves pot oferir aquestes possibilitats, és important que tinguem present que això no sempre té perquè ser així. De fet, moltes vegades els continguts audiovisuals, els jocs i les aplicacions per a mòbils i tauletes dirigits al públic infantil no acaben sent més que objectes de consum passiu, experiències de les quals els nens i les nenes probablement no obtenen més profit que “matar el temps”. En aquest sentit, el veritable risc que afrontem davant aquestes noves formes d’oci es troba en el fet que els adults vegem les TIC com una mena de mainadera amb qui deixar els nens quan volem estar tranquils o disposar del nostre propi temps.

Com succeeix en altres àmbits de relació amb els nostres nens i joves, és responsabilitat dels adults, dels pares però també dels educadors, fer que aquest temps d’oci digital esdevingui de qualitat i, per tant, és necessari que adoptem un paper actiu i ens impliquem en la promoció d’un ús responsable, crític i autònom de la tecnologia. Com a cap lector se li escaparà, aquest tipus d’ús requereix la construcció conjunta d’una experiència significativa i compartida amb ells. Acompanyar-los en aquest procés hauria de ser, per tant, una de les fites importants que hauríem de ser capaços d’assolir a les llars, les escoles i tots aquells espais de lleure on els nens i joves passen el seu temps.

Però, més enllà del seu espai d’oci digital, què pot suposar que els nostres fills utilitzin la tecnologia per relacionar-se? Què passa amb les xarxes socials? Sense dubte, aquesta és una qüestió rellevant tenint en compte els debats públics sobre el paper de Twitter o Facebook en la nostra societat.

D’una banda, quan parlem de l’ús de la tecnologia moltes vegades adoptem una perspectiva conservadora, i no sempre correcta, que pressuposa que el temps dedicat a una pantalla competeix amb el temps dedicat a les relacions personals. Aquesta perspectiva més o menys intuïtiva resulta interessant perquè encara arrossega la creença que l’ús de les TIC, i particularment internet, hauria de conduir a l’aïllament social. Avui dia sabem que això no és necessàriament així, de manera que són moltes les investigacions que han mostrat que la tecnologia també pot ajudar al desenvolupament de les relacions socials, sigui dels grans o dels més petits.

D’altra banda, aquest resulta un tema controvertit tenint en compte els resultats que ens ofereixen algunes investigacions recents. En aquest sentit, un estudi desenvolupat a Austràlia amb 12.000 estudiants de secundària ha mostrat recentment com els joves que més utilitzen les xarxes socials obtenen resultats educatius més baixos. A la vegada, però, aquest estudi assenyala que els joves que dediquen més temps a jugar a videojocs obtenen millors resultats educatius.

La hipòtesi, almenys la que sosté el seu autor, és que els joves que juguen més a videojocs estarien dedicant els seus esforços a resoldre problemes que, generalment, impliquen coneixements i destreses relacionades amb el raonament matemàtic o la comprensió lectora. El que es deriva d’aquest plantejament, doncs, és que el fet que els joves inverteixin el seu temps a desenvolupar les seves relacions a les xarxes socials no només no els proporcionaria beneficis educatius, sinó que podria arribar a ser contraproduent per al rendiment en els seus estudis.

La qüestió però, no és tan senzilla i són moltes les crítiques que és possible fer a aquest tipus d’estudis. Per exemple, tractant-se d’un estudi correlacional, és possible que els estudiants amb millors resultats acadèmics estiguessin triant alguns reptes estimulants com els que els proporcionarien els videojocs i que, potser, no estarien trobant a les xarxes socials. En aquest sentit, el temps dedicat als videojocs podria no ser necessàriament la causa d’una millora en el rendiment educatiu sinó tot el contrari. Potser senzillament els joves que tenen millors resultats juguen més a videojocs, una hipòtesi que aquesta mena d’estudis no permeten posar a prova.

Però, més enllà de l’ús de la tecnologia per a l’oci o les relacions socials, els nostres fills aprenen més fàcilment o desenvolupen més ràpidament les seves habilitats cognitives pel fet d’utilitzar aplicacions educatives com els trencaclosques o els jocs basats en la memòria?

A la nostra societat hi ha també una creença relativament estesa, que no sempre compta amb el suport dels resultats de la investigació, que els nens i joves poden adquirir –o com a mínim poden fer-ho més ràpidament– algunes habilitats i destreses pel sol fet de jugar a videojocs o, en general, d’utilitzar les noves tecnologies. Si bé és cert que alguns estudis han mostrat que aquests usos poden estar associats amb el desenvolupament d’algunes habilitats motrius, la coordinació de moviments o l’entrenament de l’atenció i la memòria, no està tan clar que els seus beneficis siguin extrapolables a altres contextos de l’activitat quotidiana dels infants. El que succeeix, moltes vegades, és simplement que els nens i joves aprenen a resoldre millor o més ràpid els reptes que els proposen aquests jocs.

Aquesta és una situació molt similar a la que succeeix amb el paper dels anomenats “brain games” o jocs d’entrenament mental en el desenvolupament de les habilitats cognitives superiors dels adults, on l’acumulació d’evidències científiques mostra que els adults que dediquen el seu temps a resoldre aquests tipus de problemes no en treuen més que una millora en la seva capacitat per jugar a aquests jocs en particular. En aquest sentit, el fet que els nostres fills utilitzin més la tecnologia no els farà necessàriament més llestos.

Com hem discutit abans, el que resulta realment determinant és el tipus d’experiències, mediades o no per l’ús de la tecnologia, que siguem capaços de construir amb ells. Quan la tecnologia contribueix al desenvolupament d’activitats compartides, que afavoreixin la creativitat, la curiositat, l’esperit crític, l’expressió verbal i de les emocions, la resolució de conflictes o les relacions amb altres persones, el seu ús mai no pot ser contraproduent. Però llavors, tenint en compte tot plegat: les TIC resulten perjudicials o beneficioses per als nostres nens i joves?

L’estudi dels efectes positius o negatius de la tecnologia en aquests col·lectius és encara un camp obert on no disposem de les evidències suficients per a fer judicis categòrics. En aquest sentit, aquesta és una àrea d’investigació en creixement que està desenvolupant aproximacions cada cop més complexes per tractar d’anar més enllà de les impressions basades en especulacions i experiències anecdòtiques que generalment envolten el debat públic sobre els beneficis i els riscos de la tecnologia.

Un bon exemple d’aquesta situació el podem trobar a les indicacions que ofereix l’Acadèmia Americana de Pediatria (AAP). Fins ara, la seva recomanació als pares es basava en una regla ben senzilla de recordar: cap pantalla abans dels dos anys i, a partir d’aquesta edat, no més de dues hores al dia. El mes passat, però, l’AAP va anunciar una revisió de les seves recomanacions per adaptar-les a les noves realitats que les famílies viuen avui dia.

Tot i que encara es basen en la restricció del temps que els més petits passen davant les pantalles, aquestes indicacions posen ara l’accent en la necessitat de desenvolupar un pla digital familiar que faci compatible l’ús de les TIC per part dels nens i joves amb la dedicació del temps necessari a estudiar, parlar amb els membres de la seva família, relacionar-se amb els seus amics i desenvolupar alguns hàbits saludables com menjar de manera adequada, fer esport i dormir bé.

Dit d’una altra manera, comptar el temps que un nen o una nena passa davant una pantalla, sense tenir en compte si aquest temps està contribuint o no a un desenvolupament cognitiu i social adequat, no sembla la manera més intel·ligent d’abordar la relació dels nens i joves amb la tecnologia. Tal com hem pogut veure, la clau està a adoptar un enfocament més complex que tingui present tant la finalitat amb què els infants i els joves fan servir la tecnologia com els contextos particulars de la seva activitat quotidiana en què ho fan.

És aquí on les famílies, i també els educadors, haurien de marcar la diferència en l’acompanyament als seus fills, promovent un ús autònom, crític i responsable de les TIC que vagi més enllà del seu consum passiu.